TOTS NO SOM IGUAL

Hi ha diverses maneres, i totes elles senzilles per explicar que tots no som iguals. La capacitat d’acceptar algunes veritats inqüestionades i darrere del desprestigi del polític i el funcionari (empleat públic) s’amaga un “tufillo” una mica més perillós:

La immensa majoria de la societat es mostra en contra de la corrupció política (encara que després no ho manifesta a les urnes) i amb els funcionaris que no compleixen amb la seua obligació laboral.

No vull construir les meves idees en contra de les dels altres però de vegades és molt injust que es considere a tots per igual.

De la mateixa manera que crec en l’honestedat de la gran majoria dels polítics, també vull defensar als funcionaris que porten a terme el seu treball amb la major dignitat possible i amb responsabilitat.

El primer rostre que va veure el teu fill en nàixer va ser el del teu metge. Els infermers, les auxiliars, els zeladors… que cuiden de tu i dels teus. També són empleats públics els que fan els salvaments, els que acudeixen si hi ha un incendi, els que vigilen la teua seguretat en els carrers. També són empleats públics els que garanteixen el dret a l’educació dels teus fills.

Quan més avançat és un país, quan més desenvolupat té el seu estat del benestar, quan  més drets té la seua població, es quan disposa d’un major nombre de funcionaris. La majoria són “mileuristes” i molts ni tan sols arriben als 1.000 euros. Espanya és el país de la Unió Europea que menys gasta en salaris dels empleats públics.

Som privilegiats per tenir una ocupació fixa? 

Pense que és un dret per a tots els treballadors, no un privilegi, és el que busquem tots, l’estabilitat en el lloc de treball. Açò sí, durant molts anys hem estat ignorats per la majoria, encara que ara som el “ull de l’huracà” i la culpa de tots els mals es per a nosaltres. Hi ha que ser just i el que no meresquem es que gran part de la població injustament estiga exhibint el seu primitivisme i menyspreu cap a nosaltres.

Cal que tots siguem conseqüents en els nostres actes i que castiguen als que no complisquen amb les seues obligacions. Als polítics corruptes i als funcionaris incompetents, però també als empresaris i treballadors que no han sabut gestionar les seues empreses i ara creuen que som el mal del seu fracàs. Estos que han crescut amb rapidesa i han menyspreat a tots els que ara estem suportant els deutes que han creat en els bancs, quan abans eren ells els que es gastaven el que guanyava un funcionari en un mes en un ostentós dinar i p….

Per això vull defensar als polítics, als funcionaris i els servicis públics perquè si no estem atents, un dia seran privats i ens convenceran que és el millor que ens pot passar i tindrem que pagar per tots els servicis que ara s’estan donant des dels serveis públics. Més cars i de pitjor qualitat.

Us deixe un text de Bertolt Brecht que fa pensar:

El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels cigrons, del pa, de la farina, del vestit, de les sabates i de les medicines, depenen de decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ruc que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que de la seua ignorància política naix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte de les empreses nacionals i multinacionals.

 

Vicent  Baldoví

tots units

compromís

En estos moments que estem passant de dubtes, de incerteses, de desil·lusió i de decepció en els grans partits creix cada dia més l’alternativa al bipartidisme estèril del PP i del PSOE.

Per açò som considerats com la revelació: “destacar contràriament a l’esperat”. Amb pressupostos mínims i amb esforç també es pot arribar a barallar per uns objectius que abans semblaven inassolibles per als humils.

El secret és el treball, la humilitat, l’ajuda entre tots. Si ara i ací diguérem que anem a tenir representació a Madrid és com per al Llevant dir que el seu objectiu és jugar la UEFA. Però ara, estes paraules que fa uns mesos semblaven arrogants, hui poden convertir-se en realitat.

L’opció COMPROMÍS no és ni més ni menys que votar honradesa, votar perspectives de futur, escoltar a la gent del poble des del mateix poble. No solament són les persones, sinó que a més integra progressisme i ecologisme, molt essencial en aquests temps que vivim.

Ser nacionalista valencià és formar part d’un nacionalisme integrador i progressista, obert a totes les propostes i persones. És tenir una identitat pròpia per a anar a Madrid i defensar els nostres interessos amb convicció, sense lligams, sense acatar ordres ni interessos establits. D’una vegada per sempre volem tenir veu i vot on es prenen les decisions i prendre part d’elles.

Si volem ser nosaltres mateixos, si volem estar a Madrid, si volem que se’ns senta ara és una oportunitat immillorable i molt bona per tornar la dignitat al nostre poble.

Tornant al símil futbolístic i com deia un entrenador “Cal sentir-se privilegiat de formar part d’esta plantilla”

Jo ho tinc clar “tinc un COMPROMÍS”

I tu, que esperes?

Vicent Baldoví

La vida d'un mediocre

Definitivament la vida és dels mediocres. Qui no ha conegut a algú que sent el més inútil arribe  als llocs més privilegiats. Estes  persones que de l’única cosa que són capaços és d’usar la seua imaginació per a finalitats que li proporcionen un futur amb uns ideals molt alts. Són éssers individualistes. No busquen l’èxit, sinó la glòria, són molt sociables a causa que troben fàcilment a persones com ells (mediocres), tenen complex d’inferioritat, i un sentiment reprimit que mai podran ser intel·ligents. Per més que ells vulguen les seues poques capacitats els impedeixen arribar a realitzar coses que els intel·ligents fan. Perquè tenen el poder.

En el món real els incapaços estan a dalt i s’envolten de gent més estúpida per a conservar els seus càrrecs. Volen millorar les seues condicions de treball i arribar el més amunt possible sense importar-li els mitjans que utilitzen per a aconseguir-ho, no li importa trepitjar als altres, desacreditar i mentir amb tal d’arribar on pretén.

Aparentment sol ser una persona agradable i dòcil però sota aquesta aparença s’amaga una personalitat depenent, insegura, que no suporta a ningú que li faça ombra o puga destacar més que ell. és prepotent, manca d’empatia, és gelós, desconfiat i necessita sentir que tots l’admiren.

La relació amb els seus companys sol ser superficial i centrada en els interessos. Encara que aparentment sembla que és el que més treballa de l’empresa, en realitat no és així, destacar davant el cap o intentar relacionar-se amb aquelles persones que li poden ajudar a aconseguir el seu objectiu és el que acostuma normalment a fer.

Tal volta conegueu algun ?

Un bon dia ell mateix descobrirà qui és.

Periodistes

Fa ja molt de temps, vaig arribar a la conclusió que el major problema d’este país, potser del món en general, és que la major part de les coses que passen, són degudes a la manipulació per part d’alguns que s’autoproclamen periodistes. La seua tasca és de picar als que tenen a prop i que no són de la seua mateixa corda.

Ideologia que, a força de repetir burrades i frases grolleres, porten a alguns ignorants a creure que la vida és una nòria.

D’un temps a ara, estos periodistes caducs i fracassats, menteixen i insinuen cortisanament sobre l’humà i el diví per a “liderar opinió”.

Doncs bé, tota aqueixa merda és la que acaba per parir monstres, de fer creure a la gent que els molins són gegants i estavellar-se contra ells. El  més dolent és que els ignorants han decidit que  en lloc de lluitar contra eixos encantadors, cal tractar d’aprofitar la seua “tirada” mediàtica. Així és com s’arriba al fet que quatre “listos” manegen els fils que mouen a uns quants tarats.
Res  és a canvi de res. Cadascun d’eixos personatges és igual de trampós o més que els sants milacrers que, a canvi d’unes monedes, passaven de casa en casa, per a demanar els favors oportuns. Perquè res és gratis, tot porta la seua “miajita” de publicitat.

Ací és on apareixen els nostres dos exemplars Rinconete i Cortadillo, cal assenyalar que no són sinó una repetició del mateix tipus. Tots dos han eixit  per amor als diners, però també vaguen amb ànsies de llibertat i independència.

A la dreta es troba Rinconete, cridat també “l’esponja” per la seua afició a absorbir líquids. Lidera un periòdic digital de pacotilla, a la part Baixa de la Ribera.

Més a la dreta es troba Cortadillo, un personatge amb pocs problemes que està mes allà que ací. Per açò mateix, apadrina el seu setmanari “esquelar”. L’únic problema és ell mateix, que ja va entrant en una edat on “chochea” i no sap on té la seua mà esquerra, perquè la dreta l’alça cada dia.

Tots dos mossos visiten la casa del mestre de la “golfería” i són acceptats en la il·lícita associació, alhora que són espectadors d’aquell tenebrós món extrasocial de lladres, delinqüents, rufians, golfs, que dirigits pels de sempre, formen la flor i nata de l’hampa Suecana. El “pícaro” no està ací sol, són dos i així podran ser còmplices i dialogar.

On està eixa nova generació de joves periodistes que acaben i donen exemple a estos vells, caducs, mediocres i corruptes?

Sou vosaltres els que sense temor, deveu seguir informant a la ciutadania  de la veritat.

Últimament ha aparegut un mitjà que no deforma les notícies, simplement les transmet perquè desprès cadascú les valore i cree la seua opinió.  Gràcies Suheca.

Vicent Baldoví

just o injust

Després de les celebracions d’eleccions per part de tots (perquè sempre  tots guanyen) hem estat acostumats a converses, trobades i negociacions entre els diferents partits polítics que han obtingut representació per fer possible o no, el pacte per  arribar a un govern.

Este  ritual, practicat després de qualsevol elecció, tan normalitzat i tan habitual es qüestiona d’un temps a ara (gairebé sempre pels que no poden acceptar la seua derrota).

Aquest acord o pacte és necessari perquè les regles del joc democràtic estiguen clares per a tots. Tots hem de tindre les mateixes
cartes de joc. No valen dos vares de mesurar, quan interessa fer pactes amb les forces menys votades encara que se cedeix  l’alcaldia, no passa res si ho fa un mateix, ara quan són els altres és injust, desviat, altera els interessos del votant, distorsiona la realitat de l’elector, és una perversió diabòlica de les forces malignes i tots els qualificatius que solament creen confusió entre la gent.

Encara que el sistema per triar a un representant se’ns presenta cada vegada més imperfecte, ja que permet canvis importants que ens afecten a tots, és una llei que es decideix i que sempre donen el seu suport des dels dos partits polítics que divideixen a esta societat.

Si no que l’hi pregunten al Bloc o a Compromís o als Verds  que tants anys estan lluitant per  canviar-ho, perquè si no s’aconsegueix el 5% no té representació. Això sí que és injust, el que passa és que ningú se’n recorda. Este es el debat que hi ha sobre la taula, és just això?

Potser és més injust que lleven les línies en valencià dels col·legis, o que estiguin obstinats a endeutar-se  econòmicament la majoria d’ajuntaments per no realitzar bones gestions els seus representants, o que ens governen gent que es troba imputada, o que decideixin deduir les inversions per a educació i cultura i inverteixen en “supermegaobres” que no serveixen absolutament per res. Què és just i que no és?

En cap lloc he llegit que l’alcalde ha de ser el representant de la força mes votada si no s’aconsegueix la majoria absoluta. Si mirem la constitució veurem que l’alcalde d’un municipi és el que trien els regidors. Si ací a Sueca hi ha 21 el que aconsegueix els 11 vots serà el que tindrà la majoria i per tant serà triat amb tots els honors alcalde de Sueca.

Ens agrade o no, hem de ser respectuosos i saber acceptar les regles del joc democràtic. Les lleis no són perfectes i es poden canviar, alguns tenien la possibilitat de fer-ho i no els ha interessat i ara voldrien que estigueren acoblades al seu gust.

A més a més ells són els primers que han fet pactes amb partits en poca representació donant-li l’alcaldia. Ay mare!!!” La pitjor
tragèdia espiritual no és pecar, sinó no reconèixer que s’ha pecat”.

En fi esperem que siga una legislatura en la que es facen les coses amb cordura, que hi haja una bona oposició i que entre tots pugem eixir endavant en estos quatre anys difícils.

Ahir desprès de sopar i en el cafè vaig veure una frase del gran Sabina que em va fer reflexionar ”Els gimnasos estan plens, les llibreries segueixen buides”. Per a mi això si que és injust?

Vicent Baldoví

BLOC SUECA

Diuen que el PSOE s’ha renovat, també diuen que el PP arrasarà. Aleshores què farem els del BLOC .

De seguida ho vaig a explicar:

Ser del Bloc no és ser d’un partit, és tenir un sentiment, ho portes a la sang, és una forma de vida…. i moltes coses més.

Per què hi ha gent del BLOC?

Ser del PP o del PSOE és molt fàcil, els veus per la televisió, sempre t’han dit que has de ser dels uns o dels altres. A tots dos, els interessa la desigualtat i seguir creixent en el futur, així resulta molt fàcil dividir i fer por a la gent.

Ser del BLOC no es gens fàcil. Per a ser del BLOC hi ha que treballar dia a dia, hi ha que convèncer a la gent per tu mateix, i en cada persona que convences et dona una alegria com si haguérem guanyat la “Champions”

Hi ha que cridar, bramar, plorar, riure, celebrar les victòries, sentir eixos colors, sentir-se orgullós de dir “SÓC DEL BLOC”

El BLOC guanya  en pocs ajuntaments, però allà on hi ha un regidor del BLOC sap a glòria. Es preocupen pel seu poble, saben que donarien la vida per eixe escut, saben que treballen per a una ciutat que és la millor del món, saben a tantes coses, que podria estar així fins el dia les eleccions,perquè ser del BLOC és una cosa que no es pot expressar amb paraules.

Sóc del BLOC i hem sent orgullós de ser-ho. Dona igual si guanyen a l’ajuntament o si es queden a l’oposició, sempre els defendré.

És trist, però els dos grans partits sempre estan barallant-se, ridiculitzant a la gent i fent- los por dient-los: Voteu-nos a nosaltres per a que no guanyen els altres.

Tot  això vol crear dubte en les urnes, una lliga reduïda a cosa de dos, com el Madrid o Barca, PP o PSOE, que deixa a la resta d’equips en el paper d’espàrrings. Però el BLOC es el campió de l’altra lliga i anem a jugar la “Champions” . Fins i tot crec que la podem guanyar.

Ni els pressupostos més alts, ni els contractes milionaris, ni les promeses més irreals. L’avantatge que té el BLOC, és que compta amb la millor plantilla. Una plantilla feta amb la millor gent. Sense fitxatges de renom, sense lluites de poder, sense enveges. Solament amb les persones més capacitades i mes treballadores, hem fet un “EQUIP” capaç de guanyar-li a qualsevol i poder lluitar per la lliga i per la “Champions”

Com ha dit alguna vegada  Guardiola: “El resultat  de moment és bo però convé ser molt prudents”

Vicent Baldoví

dona

No m’havia oblidat, ni tampoc era  la meua finalitat fer res especial  per assenyalar que un dia com hui, també pot ser el Dia de la Dona.

Ho dic perquè cada vegada quan arriba el dia 8 de Març, tothom es bolca en afalagaments, molt merescuts, que al meu criteri, només fan que discriminar –les, ja que si designem un dia en especial per a elles, vol dir que la resta de l’any no els tenim que donar importància.

Jo he tingut la sort d’estar sempre amb les millors dones del món. La primera dona que vaig conèixer, es la més gran de totes, la  que me doná la vida. Tot el que sóc, li ho dec a la meua mare. Gràcies Luz.

L’altra ha sigut, és i espere que siga la dona de la meua vida. Una dona que només puc dir que meravelles, perquè es la que dóna equilibri a la meua persona, per estar sempre al meu costat, per donar-me tot en la teua persona, pel teu amor constant, per la teua presència, per ser sempre amiga,  per ser sempre amant. Gràcies Tere

El Dia de la Dona, ha de ser totes les dies, hem de  defensar els drets de la dona, hem de reivindicar estos drets públicament amb més força que mai.
No hem de ser conformistes i recordar que aquesta és la nostra causa,
recordant que ho tenim molt més fàcil actualment ja que unes altres han superat moltes dificultats al llarg de la història.

Però el que hem de canviar són les mentalitats. En les societats occidentals encara perviuen bastants referents d’un masclisme que no acaba d’assumir que les dones puguen ser iguals que els homes.

La dona té un sol camí per a superar en mèrits a l’home: ser cada dia més dona. I més que ningú hem de ser els homes els que més ho tenim que reivindicar.
Donem gràcies al cromosoma X  per formar-se  i per formar-les.

!!Enhorabona per ser com sou,  enhorabona per ser dones!!

Manos a la obra

 

Com diuen per ací “la llengua no te os “ i ja que  ningú pot coartar la meua opinió a l’hora d’expressar-me, no he pogut quedar-me sense dir res a tots aquells que estan opinant sobre les obres i en particular sobre l’actuació de l’arquitecte que va permetre que una de les obres més importants i mes costoses de la història de Sueca, es semblara més a un capítol de la sèrie “manos a la obra” dels genials Benito i Manolo. Jo no canviaria res d’esta obra tan surrealista, podien fer la biblioteca en algun altre lloc i deixar-ho com a museu del despropòsit, perquè “manda güevos” el que he vist al emblemàtic Moli Fariner.

Ens volen enganyar dient que tot el que s’havia fet estava be. Per a poder tindre una opinió, s’ha de vore el que s’ha fet allí. Això em recorda a una frase que sempre m’ha fet molta gràcia “açò ho contes i no s’ho creuen”

Molta de la gent que es creu el que alguna premsa manipuladora ens ofereix dia a dia , sense contrastar, sense credibilitat i el que és més greu venuda per un troç de pizza, una cervesa i alguna coseta més que no porta res bo per a la salut .

Això li sol passar a la gent mediocre. Ser mediocre és no ser excel·lent. La paraula en si és bastant interessant, ja que descriu quan alguna cosa és de qualitat mitjana o de poc mèrit, tirant a dolent. De vegades esta gent mediocre s’uneix i fan pinya. Fan manifests, sempre pensant en el be comú,  en que son ser superiors i sobretot que sempre són els que tenen més raó que els altres. Si algú ve a dir-los que el que han fet  no està be, ho rebutgen perquè no poden aventurar-se a la idea de canviar –ho.

Ells no es poden equivocar I d’açò es tracta, de ser honests amb ells mateixos en mirar-se a l’espill, per a millorar i no per a dir  “que guapo soy, que tipo tengo”  sinó es pareixeran al Cristiano Ronaldo i no li cauran massa be a la gent. Encara que en el sou  i en la faena  cada vegada més es pareixen al CR7,
El ser excel·lent comporta tot allò que el mediocre no seria capaç de realitzar i en este cas hi ha que està convençut que solament a través del seu ego és protagonista del canvi. El ser excel·lent és per descomptat ser un triomfador.

No plores per ser mediocre

 

El GRAN CIRC SUECÂ

Ja feia temps que no passava per ací, perquè havia perdut un poc les ganes. De vore que som una mica “mesinfots”, ja que actuem a impulsos i conforme bufa l’aire.

Està clar que quan les coses no funcionen se li te que donar la culpa a algú, però ja estic un poc fart de sentir a uns i a altres renegar de tot el que passa. Si no hi ha faena la culpa es de Zapatero, que si hi ha que tirar a la meitat de funcionaris, que si els politics tots són una pocavergonya, que si etc…

Que fàcil es des de la part de fora, amollar una barbaritat darrere d’una altra. Per fi, esta setmana he sentit a una de les persones en més trellat dels últims anys. No es altre que Felipe González, un dels meus polítics preferits des de fa molts anys i que val la pena escoltar per adonar-se que encara hi ha gent que pensa el que diu i no segueix la corrent.

Felipe ha dit que a la seua edat i després de tants anys en política no li va a “llevar la son” que guanye la dreta o l’esquerra.

El mes fotut es que la dreta guanyarà sense haver fet res, el mateix que ocorreix a Sueca.

Què ha fet ací la dreta per a guanyar (almenys és el que tots diuen i encara està per vore) les pròximes eleccions.?    NO RES!!!  Si de cas tot el contrari. Tot allò que ha estat en les seues mans han fet el possible, justament, per a què no es fera. Però, això te la democràcia, que pots elegir al que vulgues i ens hem de conformar, perquè és decisió de la majoria.

Comença l’any i a partir d’ara s’obri una precampanya espere que divertida,  una temporada en la que anem a sentir de tot. El circ polític es posa en marxa i vorem en que acaba tot açò.

MOLTA SORT PER ALS MEUS

Sueca capital de la ribera dels frikis.

A este poble tenim la gracia per arroves, som gent que no passem desapercebuda. Ací on vegeu hi ha gent tan respectable i que ha portat el nom de Sueca per tot arreu, donant-li mes “cache” si cal. Grans personalitats que han nascut a esta part del riu Xúquer i que ens han fet famosos. Puchades, Joan Fuster, Bernat i Baldoví, i un llarg etcètera que han passejat el nom d’este meravellós poble, fora de les nostres fronteres del País Valencià.

Però també hem d’estar orgullosos dels nostres frikis que també passegen el nom de Sueca encara que siga a la seua manera. A molts d’ells no es coneixen ni al costat de sa casa però anem a deixar que segueixen pensant que son gent coneguda, ara sí, encara que no ens sentim especialment reconeguts, son afortunadament GENT DE SUECA.

Primer anem en els que ells diuen que son Mestres, aquell que una vegada va fer la musica de l’himne regional i que quan li preguntaven d’on era, dia que era de “Madrid”.    FRIIIIIIIIIIKIIIII!!!!!!!!!

L’altre mestre era dels que alguna que altra vegada, ens feia gracia per les tonteries que deia, (volia fer el sequial navegable) però que de quan en quan era un tocacollons inaguantable. FRIIIIIKIIIIIIIIIIIIII.

Un altre ¿¿ mestre??. Xe si, eixe que ha escrit un llibre. Xe si, u que diu que el seu poble es un poble fosforescent, o paregut ” miraqueerescuent”. Eixe ¿¿home?? és una mina. Es no se quantes coses, te 25 màsters, 14 carreres, i no se quantes coses més. Igual troba una paraula adequada per a definir-se, ja que li agrada molt utilitzar eixe Frikivocavulari que gasta per escriure. Es molt FRRRRRRRRRRRRIIIIKKKKKIIIIIII.

Però encara que el llistó esta molt elevat, sempre hi ha algú que s’emporta la palma. Al Nº 1 dels frikis a Sueca es troba un personatge que amb diferencia es podria presentar al Concurs Internacional de Desfaenats i Poctrellats del Món Mundial. Es Pau Walace. Ha de estar u molt malament i creure’s “normal” per a fer les coses que fa. Damunt es creu que es mediàtic. Este “personajillo” (ja que no arriba a ser personatge encara) mereix que li donen de menjar apart. Però per a que aneu fent boca, vaig a avançar-vos unes imatges. Us dic que li he de dedicar un especial sols per a ell, ja que dona molt de joc.

FRRIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIKKKKKKKKKKKKKKKKKKIIIIIIIIIIIIIIIIII